www.isidrenonell.cat


Go to content

Biografia

Isidre Nonell va nèixer a Barcelona el 1872. De petit ja va demostrar inclinació pel dibuix i entre 1884 i 1892 va rebre una primera formació artística de la mà dels pintors Josep Mirabent, Gabriel Martínez Altés i Lluís Graner. Els cursos 1893-1894 i 1894-1895 assisteix a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on coneix a Joaquim Mir, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana, Adrià Gual i Joaquim Sunyer, companys d'aula i amics amb qui Nonell va compartir unes mateixes inquietuds artístiques: la pintura de paisatge i la preocupació pels efectes llumínics i atmosfèrics. Plegats organitzaven excursions pictòriques per l'extraradi barceloní i feien una pintura en un llenguatge semiimpressionista, sovint de tons càlids, per la qual cosa el grup va rebre la denominació de la "Colla del Safrà", o bé "de Sant Martí", ja que acostumaven a pintar, amb preferència, els paisatges d'aquest municipi limítrofe amb Barcelona.

L'any 1894 Nonell s'estrena al diari
La Vanguardia com a il·lustrador i iniciarà a partir d'ara un període, fins l'any 1904, de col·laboracions en diverses revistes i publicacions com L'Esquella de la Torratxa, Barcelona Cómica, Pèl & Ploma o Forma...

L'estiu de 1896 Nonell, Canals i Vallmitjana van a Caldes de Boí. La idea dels tres amics era anar a treballar al balneari que la família de Vallmitjana hi regentava, però també a pintar i dibuixar durant les estones de lleure. Més que la bellesa del paisatge, el què impressionà fortament a Nonell va ser la gran quantitat de persones que vivia en aquella vall del Pirineu afectades de cretinisme, una malaltia de tipus glandular que provoca retards en el desenvolupament tant fisic com mental. Nonell prengué apunts d'aquells personatges infradesenvolupats i grotescos i després, a la seva tornada a Barcelona, i més tard a París, realitzà tota una sèrie de composicions més elaborades sobre aquest mateix tema. L'estada a Boí marca en l'obra de Nonell el final d'una etapa fonamentalment paisatgística i l'inici d'una nova etapa centrada sobretot en la figura humana i en els més desfavorits i marginats socials. Els nombrosos dibuixos que Nonell realitzarà a partir d'ara, en alguns dels quals adopta un personalíssim i molt original procediment tècnic anomenat "fregit", tindran com a principals protagonistes a pobres demanant caritat, ancians desvalguts, gitanos, soldats ferits i repatriats de la guerra de Cuba, etc.

Entre els anys 1897 i 1900 Nonell fa dues llargues estades a París de més d'un any i mig cadascuna, durant les quals prèn contacte amb la pintura francesa més moderna. Així ho declara Nonell en unes cartes enviades des de la capital francesa al crític d'art Raimon Casellas, on expressa la seva admiració pels pintors impressionistes, la petjada dels quals -juntament amb la dels postimpressionistes Van Gogh o Toulousse Lautrec- es fa evident en la seva escassa producció pictòrica d'aquest període.

A la seva tornada a Barcelona Nonell inicia la seva famosa sèrie de gitanes amb un llenguatge absolutament nou i provocador per al públic i per a la crítica artística més conservadora. El crític Raimon Casellas, que fins aleshores li havia donat suport, ara rebutja totalment la nova orientació de la seva pintura, cap a un profund miserabilisme. Malgrat l'hostilitat del públic i dels crítics d'art Nonell continua pintant gitanes, la majoria de les quals en actituds d'absoluta tristesa i abatiment i en una paleta de colors molt fosca.

Entre 1906 i 1907 l'obra de Nonell fa un gir cap a un cromatisme més clar i lluminós, al temps que incorpora models de raça blanca, en actituds més plàcides i amables, que anirant substituïnt progressivament a les seves melancòliques gitanes. L'any 1908 Nonell reprèn la seva faceta com a il·lustrador i comença a col·laborar a la revista satírica
Papitu, fundada aquell mateix any per Feliu Elias. Hi publica un total de 42 dibuixos magnífics, alguns dels quals signa amb els pseudònims bíblics de Noé i Josué, uns dibuixos que foren molt aplaudits i que representen per a Nonell la compensació a la indiferència general del públic cap a la seva obra pictòrica.

El gener de 1910 Nonell va celebrar una important exposició individual a les galeries del Faianç Català de Barcelona, una mostra que va suposar el seu primer gran èxit i el reconeixement definitiu de la crítica i d'una part important del públic. Es tractava d'una exposició retrospectiva en la qual s'hi van reunir més de 130 olis apart de dibuixos, realitzats al llarg de quasi una dècada, des de l'any 1900. A partir d'aquest triomf l'obra de Nonell experimenta un important gir temàtic. Sense abandonar del tot les seves figures comença a pintar bodegons, d'una gran austeritat compositiva i extraordinària riquesa cromàtica.

L'11 febrer de 1911 Nonell mor prematurament, a l'edat de 38 anys, víctima d'un tifus.


Principal | Biografia | Contacte | Site Map


Back to content | Back to main menu